DESPRÉS...(apunt d'urgència, esbós, dibuix ràpid)
Per una escletxa cau un fil de llum
i aquest sorprès tènue nevar de la pols
tan persistent,
queda traït.
Les flors del bibelot de brocanter de porcellana antiga,
estan lleugerament escantellades
i els relleus de guix del sostre,
tenen els colors enfosquits del pas del temps.
L'aranya noucentista acluca la claror
però el peix de vidre li diu que no, que no.....

Llestos!....
I ara..., ni tu, ni jo,
ni capaços som, de sostenir la mirada,
callem...
Ves a saber,
deu ser l'hora vana dels retrets i els rebuigs....

Ja tot s'ha dit,
ja tot s'ha fet,
però, no ho sé,
un aferrissat silenci, ens ho fa llarg.


Ni a tu et queda res,
ni a mi em cal tampoc.

Jo, dret, del terra recullo l'americana,
tu, ajupida, et calces les sabates i t'apuges les mitges.


Si, ni jo les gràcies,
ni tu, l'adéu de comiat.
Tot ho callem, si... és que de veres,
s'ha de dir qualcuna cosa
i un aferrissat silenci ens ho fa llarg.

La lluna oblonga del mirall de l'armari de la roba, mig obert
fa un joc de reflexes amb les nostres tristes figures
i projecta les ombres xineses que en resulten
a les parets mal il·luminades de la cambra.
Els canelobres d'argent ennegrit del repeu del tocador
vetllen un oblit de noms molt amatent.
La porta mig oberta, pren encara més i més,  recança
i per moments, no ens dona la fugida.
Quina fila, retinguts a la foto demodé,
d'un àlbum de records no desitjats
Memòria perduda d'una quotidianitat irrisòria

Què passa?
Sobtadament, les fitxes del dominó s'esllavissen,
una rere l'altre, sobre la taula del menjador.
El joc ja no és possible
i en el jardí de l'eixida, no hi ha roses
perquè el maleit pugó, ofega qualsevol tija novella
que maldi per sobresortir.

Sembla que tots els traus 
de les nostres sengles peces de vestir,
restaran donats, fatalment descordats,
sequla sequlorum, per sempre més.
Els botons. mica en mica, tots,
han caigut o han estat arrencats d'un rampell
Les puntes de les solapes de les jaquetes de carrer, 
americanes i pollo-vers de coll alt
finalment han pres una trista mala forma,
com no podia ser d'altre manera
enmig de tanta rebregada i desori
i han perdut aquell aprest i el doblec
i el caient que sempre valorem.
Tot plegat un galdós final,
 una trista i confusa fila,
tota la roba arrugada i res de res.
Adéu les formes i l'assenyada polidesa
Les cigarretes s'han consumit
en el bonic cendrer de vidre tallat,
 les copes de beguda, buides i brutes.
Testimoni rancorós de tanta persistent niciesa


Indubtablement, ja no ens calen motius,
ni els gestos són ara necessaris,
i..., un aferrissat silenci ens ho fa llarg.


Digues-me....
No tens res més?
Em noto els llavis ressecs i tallats
No tens res més?

Calla! - li expecto
perquè efectivament, no tinc res més


Avergonyit fins a la medul·la, acoto el cap.
Ja no és possible el diàleg
ni ella, ni jo, tenim res més a dir
Serro les dents,
li etzibo una última mirada que no vol dir res...
i giro cua de l'estança.


Surto com una bala
i...
me'n vaig al carrer, a fora
a fi d’assolir l’anònim de la ciutat,
engolit i empassat,
definitivament pels ningús que amunt i avall,
passejant la seva història nul·la
amb la feixuguesa d'un paquiderm de circ.

Ramon