ELS DESPOSSEITS

Ursula K. le Guin (versió en català)

Si vols gaudir d'un primer tast, clica a dalt, sobre la primera casella a la dreta del comandament. Ho passaras a Pantalla Completa i podras ajustar-ho al teu gust, talment un eboock

APUNT BIOGRÀFIC DE L’AUTORA I COMENTARI DE L’OBRA I EL SEU REREFONS

Úrsula K Le Guin va néixer a Berkeley, Califòrnia, el 21 d'octubre de 1929, filla de l'antropòleg Alfred L. Kroeber (autor d'un bon nombre de treballs essencials sobre les tribus indígenes de Califòrnia i la costa nord-oest d'Estats Units), i de l'escriptora Theodora Kroeber Quinn (a qui es deuen dues cròniques sobre un dels últims supervivents de les poblacions autòctones nord-americanes, ambdues al 1961). Ja des de la primera infància, tant Úrsula com els seus germans Clifton, Ted i Karl van escoltar els contes que el seu pare, havia recollit de les tribus del nord de Califòrnia, i es van nodrir amb els mites i llegendes procedents de totes les cultures que la seva mare estimava.La família vivia en una casona de fusta a Berkeley i passava els estius en un vell ranxo a la vall de Napa. “Durant la segona guerra mundial”, recorda Le Guin, “tots els meus germans van ingressar al servei militar i els estius a la vall, es van tornar solitaris, únicament els meus pares i jo, al vell casalot. No hi havia televisió llavors; un cop al dia enceníem la ràdio per a escoltar les notícies de la guerra. Aquests estius de solitud i silenci —una adolescent vagabundejant pels pujols, sense companyia, sense ‘res que fer'— van ser molt importants per a mi. Crec que va ser llavors que vaig començar a fer-me un ànima.” Una de les seves primeres trobades decisives va ser amb l'obra de Rudyard Kipling, de qui va aprendre el que serà l'essència mateixa de la seva pròpia escriptura: “Kipling és capaç de contar una història en quatre o cinc nivells simultanis”, comentarà després. El taoisme també seria essencial per a la seva visió del món. Havia après a escriure als cinc anys i en la seva formació, va tenir la sort de trobar el suport i la solidaritat de la família i els amics. “Quan era jove, els pocs escriptors grans que vaig conèixer em van animar, i els escriptors que compto ara com amics, són gent generosa amb un fort sentit de comunitat. Estic lluny dels escriptors que consideren l'art com una competència per a assolir fama, diners, premis, etcètera. El que importa és el treball”. La seva educació, eminentment acadèmica, la va dur a interessar-se per la lectura i l'escriptura, i ja als 11 anys, va enviar un manuscrit a la coneguda revista Astounding Science Fiction, que va ser rebutjat, però es un fet rellevant, que ja dóna idea de l'embranzida creativa que es començava a gestar a la ment de l’Úrsula. Va ingressar en l'Escola Radcliffe de la Universitat d'Harvard, on es graduà l'any 1951; posteriorment durant un any va assistir a les classes de la Universitat de Columbia, on va fer, un postgrau de llengües romances. En tots els registres de l'escriptura de Úrsula Le Guin són evidents els seus fonaments i interessos: taoisme, anarquisme, feminisme, antropologia i sociologia. L'univers de Úrsula K. Le Guin és tot menys un escapisme: sorgeix d'un profund compromís (tant humanista, com polític, social i cultural) que permet situar la seva literatura en el punt més àlgid de l'experiència humana: les seves novel•les són veritables simfonies que examinen, com en molt pocs casos abans s’ha fet, l'ampli rang de les contradiccions (però també les possibilitats) de l'home. Le Guin ha creat una obra silenciosa i estentòria. Silenciosa perquè no juga el joc dels sorolls quotidians, ni es presta a la faràndula del “èxit” i el best-seller (el que no contradiu la seva enorme celebritat en cercles cada vegada més amplis: la seva obra, traduïda a setze idiomes, compta sens dubte, amb centenars de milers de lectors). Estentòria perquè, sense ànim retòric, bé pot trobar-se en ella, la saviesa i profunditat que tant falten en el nostre temps. És en aquest sentit que també hi trobem una remarcable literatura femenina: existeix, i no es proposa a priori, com a tal. Existeix, avant le lettre i va més enllà, de qualsevol barrera de gènere. Existeix, i té una mirada capaç de disseccionar les contradiccions de la civilització i llançar-nos a la violenta i definitiva llum del coneixement ancestral, segons aquesta declaració de principis: “La realitat és un peix fugisser que de vegades només pot ser atrapat en una xarxa d'encisos, o amb l'ham de la metàfora” (Les claus de l'aire, 1996). En 1988 Slawek Wojtowicz li pregunta: “Si pogués triar un lloc i un temps per a viure, quan i on seria?” Le Guin respon: “Seria aquí i ara. Per què? Perquè aquests són el meu temps i el meu espai, i el meu ‘ésser' està ara i aquí. Crec que el fet que en aquest aspecte no podem triar, és molt interessant, i extremadament important”. Aquesta “gran dama” de la fantasia i la ciència ficció, completa una de les carreres més variades d'aquests gèneres: des de la poesia fins als llibres infantils i els assajos, res es resisteix a Úrsula K. Le Guin. Al llarg de la seva activitat com escriptora, ha guanyat diversos premis Hugo i Nebula, i va ser guardonada Gran Mestra per l'Associació d'escriptors Nord-americans de ciència ficció i fantasia (SFWA), fou la primera dona en aconseguir-lo. Ha publicat sis llibres de poesia, vint novel•les, més de cent relats, quatre col•leccions d'assajos, onze llibres per a nens i algunes traduccions poètiques i polítiques, entre aquestes, una de les més significatives, o almenys una de les que jo he trobat més interessants, és la traducció que va fer del Tao Te King de Lao Tsé, en ella Úrsula K Le Guin, fa comentaris com aquest: “El Lao-Tse, místic, desmitifica el poder polític. L'autocràcia i la oligarquia fomenten la creença que el poder es guanya màgicament i es reté a base de sacrifici, i que els poderosos són autènticament superiors als que no tenen poder. Lao Tse no té per màgic, al poder polític. Considera el poder legítim, com guanyat i l’il•legítim, com usurpat. No veu el poder com virtut, sinó com a resultat de la virtut. Les democràcies es fonamenten en aquest enfocament. Veu el sacrifici d'un o dels altres, com una corrupció del poder, i veu el poder assequible a qualsevol que segueixi el Camí (El Tao). Es tracta d'una actitud radicalment subversiva. No sorprèn que els taoistes i els anarquistes es portin bé”. S’ha dit en nombroses ocasions que seria mereixedora del Premi Nobel de Literatura sinó fos perquè les editorials i els crítics han catalogat la seva obra dins del gènere marginal de la “ciència ficció”, “fantasia” o “juvenil”. En 1958, ella i A. Le Guin, amb qui s'havia casat a París en 1953, es van establir en Portland, Oregon, en una casona victoriana situada en Thurman Street, a la riba de Forest Park —una reserva ecològica en la part nord-oest de la ciutat—, des de on es té una esplèndida vista del Mount St. Helens. Mig segle més tard segueix vivint allí - bé podria dir-se irradiant – des de allí. ELS MONS D'ÚRSULA K. le GUIN Englobant en un mateix conjunt Els desposseïts, El nom del món és Bosc i La mà esquerra de la foscor, és a dir, els tres llibres que conformen Els Mons de Úrsula K. Le Guin, puc dir que tenim algunes de les millors obres de ciència ficció de l'autora, si bé no es tracta d'una ciència ficció convencional, si no, més aviat de la via o el camí que ella utilitza per a mostrar-nos els seus ideals i pensaments, d'algunes de les visions més utòpiques de la nostra societat, encara que sempre des del característic punt de vista de Le Guin. A més, no només es limita a criticar de forma subjectiva les grans esquerdes que es troben a la base de la paraula Utopia, en la seva més comú i amplia acceptació; sinó que ens ensenya fins a on, pot arribar aquest concepte sense límits, estirant-lo, modelant-lo, jugant amb ell, al seu antull. A més, amb aquests títols, el lector no només serà testimoni directe de les directrius més fonamentals que han dirigit el pensament i l'actitud de Le Guin i que són la base del seu idealisme i visió crítica de la nostra realitat i el nostre món; d'igual manera, el lector podrà gaudir de tres grans i magistrals novel•les, sent sobretot, La mà esquerra de la foscor, uns dels grans clàssics de la ciència ficció en general, englobant tots els aspectes que el gènere pugui abastar. En definitiva, recomano encaridament aquests llibres no només als seguidors de Úrsula K. Le Guin, sinó també, a tots aquells que busquin una lectura diferent i que després de la finalització de la mateixa, aquesta els faci pensar i recogitar sobre el que realment busquen els éssers humans amb els seus somnis de civilització perfecta, o el que alguns pensadors, van anomenar, Utopia. ELS DESPOSSEÏTS Obtindria de nou, el Premi Hugo, i a més, el Nébula, amb la novel•la considerada la seva segona obra mestra -cal a dir que en allò personal considero Els desposseïts (1974), que duu com subtítol Una utopia ambigua, una de les més importants obres literàries de tots els temps -. Totes les dicotomies s'encarnen en Urras i Anarres (els dos planetes confrontats en els quals, se situa la història): occident i orient, raó i intuïció, progrés i simultaneïtat, materialisme i idealisme, col•lectivitat, individu. Els desposseïts, suposa un pas més en la ciència-ficció política perquè, si bé llibres com 1984, Un món feliç o Fahrenheit 451 són novel•les de denúncia social, aquesta obra arriba a plasmar l'ideal al que les anteriors aspiren: en ella es planteja un model tangible i assentat, de societat anarquista que s'enfronta obertament al capitalisme, fonamentalment, però també al comunisme d'estat. L'escriptora ens presenta a Urras, un planeta on conviuen diversos règims, sobresortint el capitalista, i que, dos segles enrere, va expulsar als anarquistes a la seva lluna, Anarres. Allí, els llibertaris van construir una societat àcrata que es manté aïllada però estable. El conflicte de la novel•la sorgeix quan un habitant de Anarres, el científic Shevek, viatja fins a Urras para tractar d'impulsar la comunicació entre ambdós planetes. Malgrat d'aquest apetitós plantejament, la novel•la ha de tenir una bona execució perquè el llibre no es quedi tan sols en bones idees. I Le Guin també aquí supera qualsevol expectativa. L'obra s'articula en dues línies temporals, una anterior en el temps a l'altra, que convergeixen al final. La primera d'elles, ens presenta la vida de Shevek a Anarres, el planeta anarquista i la segona, la seva estada a Urras. Aquesta alternança d'espais, va enriquint la nostra visió progressivament i de bon tros cuidat, doncs cada capítol (dedicat a un planeta) se centra en un aspecte concret dels personatges i/o de la societat. És una estructura molt clara i efectiva. L'aguda anàlisi de Le Guin, desmunta tot possible maniqueisme, dotant al conjunt d'una gran credibilitat. Els personatges de la novel•la són tremendament complexos i rics. En aquest sentit, la figura d’en Shevek és una de les aportacions més memorables. Aquest físic, és el prisma pel qual Le Guin transmet el seu discurs. Recolzant-se en el seu contradictori individualisme, l'escriptora construeix un protagonista de gran atractiu i solidesa. Així mateix, la novel•la guarda una immensa galeria de personatges magníficament treballats, tant principals com secundaris. La dedicació amb la qual està tractada tota l'obra, també s'aprecia en aquest aspecte. La projecció de Els desposseïts, és enorme; podem incidir en els aspectes polítics, sociològics o psicològics del llibre, ja que la seva implicació en aquests àmbits és molt gran. No en debades, admet dues lectures: una com obra de reflexió pràctica anarquista i altra, com novel•la de xoc entre dues societats. La primera es basaria en el elaborat retrat realitzat de la civilització àcrata, al mostrar-nos plasmacions reals de les teories llibertàries. El text serveix de discussió i debat entre els anarquistes, la seva màxima aportació, és el presentar aquest model com un sistema viu, amb deficiències i incoherències, que realcen la credibilitat d'aquest món. És per això que el subtítol del volum, és Una utopia ambigua; perquè Anarrés no és un sistema perfecte. Els desposseïts com obra de xoc, entre dues civilitzacions, es recolza en la perplexitat, en el desconcert. Le Guin, recull la incomprensió dels habitants d'un o altre planeta, respecte al seu veí. En aquest sentit, és especialment ressenyable la que sent l'anarquista vers el capitalista, aspecte en el qual l'escriptora, no té referents. El resultat exigeix un gran esforç d'empatia per part del lector, però és summament gratificant i aconseguit. La novel•la és una exhortació a l'autocrítica, al inconformisme, a posar en tela de judici les nostres conviccions i tots els viaranys, del sistema establert. Així mateix, és una oberta apologia de l'anarquisme, però d’un anarquisme conseqüent, crític, contínuament revolucionari. VEIEM ALGUNS PARÀGRAFS D'AQUESTA EXTRAORDINÀRIA NOVEL·LA "-El sofriment és un malentès- va dir Shevek (...) -Existeix. És real. Vull dir que és un malentès, però no pretenc dir que no existeixi, o que deixarà d'existir alguna vegada. El sofriment és la condició pròpia de la vida. I quan sobrevé, un ho reconeix. Ho reconeix com la veritat. És bo, per descomptat, guarir les malalties, prevenir la fam i la injustícia, com ho fa qualsevol organisme social. Però cap societat pot modificar la naturalesa de l'existència. No podem evitar el sofriment. Aquest dolor i aquell dolor, sí, mes no el Dolor. Una societat només pot alleujar el sofriment social, el sofriment innecessari. La resta subsisteix. L'arrel, la realitat. Tots nosaltres, tots els que estem aquí, anirem conèixent el dolor; si vivim cinquanta anys, seran cinquanta anys de dolor. I al final morirem. Aquesta és la condició per la qual hem nascut. Em fa por la vida! Hi ha moments que... que em dóna molta por. Tota la felicitat sembla trivial. I no obstant això, em pregunto si en tot això, no hi ha un malentès profund, en aquest voler córrer darrere de la felicitat, en aquesta por al dolor... Si en comptes de témer-lo i esquivar-lo, un pogués anar més enllà del dolor i transcendir-lo. Perquè hi ha alguna cosa més, més enllà del dolor. El que sofreix és el jo, i hi ha un lloc, un moment en que el jo... deixa de ser. No se com dir-lo. Però crec que la realitat, la veritat que reconec en el sofriment i no en el consol i en la felicitat... que la realitat del dolor, no és el dolor. Si un és capaç d'anar més enllà. De suportar-lo fins a la fi". "Era tota una revelació, un alliberament. Físics, matemàtics, astrònoms, lògics, biòlegs, tots estaven allí, en la Universitat, i accedien a veure'l, que ell els veiés, i conversaven, i d'aquells col•loquis naixien mons nous. La idea, per la seva naturalesa mateixa, necessita ser comunicada: escrita, explicada, realitzada. Com l'herba, la idea busca la llum, estima les multituds, les crítiques i el debat l'enriqueixen, creix més vigorosa quan es trepitja". "-Si pots veure una cosa completa - va dir -, sempre et sembla bella. Els planetes, les vides... Però de prop, un món és terra i pedres. I dia a dia, la vida és un treball dur, et canses, et perds. Necessites distància, interval, perspectiva. Per a veure com de bella és la vida, cal contemplar-la des de l'altura de la mort". "- ¡Perquè no hi ha res, res en Urras que nosaltres els anarresti necessitem! Ens en vam anar amb les mans buides, fa cent setanta-cinc anys, i vam fer bé. No portàvem res. Perquè no hi ha res aquí, res més que els Estats i les seves armes, els rics i les seves mentides, i els pobres i la seva misèria. Amb el cor net, no hi ha manera d'actuar honestament, a Urras. No hi ha res que un pugui fer en que no intervingui el lucre, i la por de perdre, i l'ànsia de poder. No és possible donar-li a algú els «bon dia» sense tenir present quin dels dos, vostè o l'altre, és el «superior», o tractar de demostrar-ho. No pot actuar com un company amb la gent, has de manipular-los, o envilir-los, obeir, o enganyar. " UN BON RETRAT DEL MÓN CONTEMPORANI: "-El meu món, la meva Terra, és una ruïna. Un planeta arruïnat per l'espècie humana. Ens multiplicàrem i ens devoràrem els uns als altres i ens barallàvem fins que no va quedar res en peu i llavors varem morir. No dominàvem, ni els nostres apetits, ni la nostra violència, no ens adaptàrem. Ens destruírem a nosaltres mateixos, però primer destruírem el món. Ja no queden boscos a la meva terra. L'aire és gris, el cel és gris, sempre fa calor. És habitable, encara és habitable, si, però no és com aquest món. Aquest és un món viu, una harmonia. El meu és una discòrdia. Vostès els odonians van triar un desert; nosaltres els terrans vam fer el desert ... I allà sobrevivim, com sobreviuen vostès. És dura la gent! Ara som gairebé mig bilió. En un temps varem esser nou bilions. Encara es poden veure per tot arreu, les antigues ciutats. Els ossos i els maons es converteixen en pols, però les petites partícules de material plàstic mai es polvoritzen ni es fan malbé. Fracassàrem com a espècie, com a espècie social ". "-Vostès no comprenen el que és el temps - va dir -. Diuen que el passat s'ha anat per sempre, que el futur no és real, que no hi ha canvi, que no hi ha esperança. Pensen que Anarres és un futur inabastable, així com és immutable el passat. I llavors no els queda més que aquest, aquest Urras, aquest ric present, real, estable, el moment, l'ara. I se'ls passa que això, no es pot posseir! L’envegen d'alguna manera. Pensen que els agradaria tenir una cosa semblant. Però no és real, enteneu? No és estable, no és sòlid ... res ho és. Les coses canvien, canvien ... Ningú no pot tenir res. I menys que res, el present, a menys que ho accepti juntament amb el passat i el futur ". "-Bé, nosaltres pensem que el temps «passa», flueix i ens deixa enrere, però i si som nosaltres els que ens avancem, del passat al futur, sempre descobrint el nou? Seria com llegir un llibre, s’adona?. El llibre està tot aquí, tot al mateix temps, entre la tapa i la contratapa. Però si vostè vol llegir la història i comprendre-la, ha de començar per la primera pàgina, i seguir endavant, sempre en ordre. L'univers seria doncs, un llibre immens, i nosaltres uns lectors petitíssims". "-(...) No és el fet d’anar d'un costat a un altre, el que et manté viu. És tenir el teu propi temps. Treballar amb el temps, no contra ell". AQUEST PARÀGRAF RECULL UN DELS DISCURSOS MES COLPIDORS QUE HE LLEGIT MAI EN UNA NOVEL·LA. “Quan va parlar, no va haver per a ell, diferència entre parlar i escoltar. No el va moure un impuls conscient; ni tants sols es va adonar que ell mateix estava parlant. Els ecos multiplicats de la seva veu des dels altaveus distants i les façanes de pedra dels superbs edificis, el distreien una mica, i per moments titubejava i parlava molt lentament. Però no titubejava buscant paraules. Expressava de viva veu el pensament d'ells, el sentir de tots ells, en el idioma d'ells, i no obstant això, no deia altre cosa que, el que ell mateix, ja havia dit molts anys abans, el que li havia brollat de la seva pròpia solitud, del centre del seu ésser. -És el nostre sofriment el que ens uneix. No l'amor. L'amor no obeeix a la ment, i quan se’l violenta es transforma en odi. El vincle que ens uneix, està més enllà de tota possible elecció. Som germans. Som germans en allò que compartim. En el dolor, en aquest dolor que tots nosaltres, hem de sofrir tots sols, en la pobresa i en l'esperança reconeixem la nostra germanor. La reconeixem perquè hem hagut de viure sense ella. Sabem que per a nosaltres, no hi ha altra sortida que ajudar-nos els uns als altres, que cap mà ens salvarà, si nosaltres mateixos no oferim la mà. I la mà que vosaltres oferiu està buida, com ho està la meva. No teniu res. No posseïu res. No sou amos de res. Sou lliures. Tot quant teniu és el que sou. »Estic aquí perquè vosaltres veieu en mi la promesa, la promesa que vam fer en aquesta ciutat, fa dos-cents anys: la promesa complerta. Nosaltres l'hem complert. En Anarres no tenim res més que la nostra llibertat. No tenim res per donar-vos excepte la vostra pròpia llibertat. No tenim lleis, excepte el principi únic de l'ajuda mútua. No tenim govern, excepte el principi únic de la lliure associació. No tenim nacions, ni presidents, ni ministres, ni caps, ni generals, ni patrons, ni banquers, ni propietaris, ni salaris, ni caritat, ni policia, ni soldats, ni guerres. Tampoc tenim altres coses. No posseïm, compartim. No som pròspers. Cap de nosaltres és ric. Cap de nosaltres és poderós. Si el que vosaltres voleu és Anarres, si és aquest el futur que busqueu, llavors us dic que us atanseu a ell, amb les mans buides. Heu d'anar a ell, sols, sols i nus, tal com arriba un infant al món, al futur, sense cap passat, sense cap propietat, depenent totalment dels altres per a viure. No podeu prendre el que no heu donat, i vosaltres mateixos heu de donar-vos. No podeu comprar la Revolució. No podeu fer néixer la Revolució. Només podeu ser la Revolució. Ella està en el vostre esperit, o no està enlloc”. Els desposseïts és una lectura meravellosa. Cada expressió, cada gest, és un petit botó de mostra, que ens revela com és cada civilització. Cada frase està pensada i escollida amb paciència i saviesa, perquè no hi hagi res indispensable i tot sigui transcendent. És una novel•la per a degustar pausadament, amb la ment buida, perquè ja se sap: "Només pot omplir-se el que és buit". El concepte que millor definiria la manera de veure el món de l'Úrsula K Leguin em sembla molt propera a un "anarco-taoísme" que l'autora complementa amb uns tocs d'ecologia profunda, el resultat de tot plegat, és una combinació radical i revolucionària que unifica una realitat que així, esdevé sagrada.

MAIG

Veniu nois, correu!
canteu corrandes i cançons,
clisseu-vos la nina més formosa
i preneu-la de la mà,
que a tal requeriment, serà vostra xicota
Ho mana i obliga
el foc de dins que als dos, us crema.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa

La formosa Primavera engalana la terra,
les violes han florit
i desprès, els rosers han poncellat
És època de zels,
la sang s’altera
i és ben urgent triar companya
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa

Tots els fadrins escolliran
la donzella que els hi faci confiances
i si un atzar hostil s’imposa
i la resposta a tals demandes
és el tímid desdeny,
passeu ràpidament de llarg,
que prompte estimareu de nou
a qui de veres, s’ho vulgui merèixer.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa

I nines, quan hagueu ben comptat i recomptat
totes les ardents besades dels amants,
feu que ells també, igualment se’n sentin satisfets
i complaents i a la recíproca,
us les retornin repetides i ampliades,
doncs, amb tan graciosa prodigalitat,
no seran més pobres, ni més rics.
Camí avall trobareu l’arbre florit
i a llur redós, l’encontre serà festa

I si desprès de tan dolços amanyacs
les hores us rendeixen els cossos,
la vesprada s’apaga
i la nit demana descans,
somnieu la dolença del dia que se’n va.
Es llei, a l’alba nova, tot recomençarà
i la mirada alçada al blau tan del cel
farà més gran el món.
Demà, camí avall, no esquiveu l’arbre de Maig
que a llur redós, altre volta, serà festa

ramon