*

 

LA PRIMERA DECEPCIÓ

Sempre arriba, tard o d'hora. Per molt bonica que sigui la historia d'amor, sempre hi ha un moment en què fa acte de presència la perplexitat, el mareig i l'abatiment que provoca la primera decepció. És un moment estrany, contradictori i incòmode, segurament per a les dues parts però sempre una mica més per a qui no s'ho espera, qui no ho veu a venir, qui encara ha viscut un minut o mil en els llims del principi, verge, absolut, i meravellosament fràgil. Estic que l'altre part, la part que provoca la decepció, també viu un moment previ en que sap que esta apunt de decebre, que esta a punt de trencar una cosa que fins aleshores havia estat pura i simple, com rentar-se la cara, i aixo tampoc a de ser fàcil, ho sé. Peró qui ho fa decideix i executa, siguin quines siguen les conseqüències, siguin quines siguen les ferides que pugui provocar. La decepció és trista més que dolorosa, és profunda més que tallant, és desconcertant i fa de mal pair, però també és alliçonadora, sincera i, sobretot, suportable. Perquè tothom sobreviu a una decepció, nomes faltaria, encara que suposi, a partir d'aleshores, ser una mica menys innocent.
L'amant que no ha dit tota la veritat. L'amiga que resulta que no ho era tant. El pare que també era pare d'un altre i no havia avisat. El company que necessitava dir una mentida per no quedar com un mentider. El germà que no hi pensa mai i la cunyada que hi pensa massa sovint.
Tots hem estat decebuts alguna vegada i tots hem decebut algú en algun moment. Com diuen els viscuts, és llei de vida. Com si tot fos tan senzill com legislar! La qüestió és què fem un cop passa? Que ens quedem i que deixem anar? Com continuem el camí ens definira com a persones, i no ens fara millors ni pitjors, però potser sí una mica més valents o una mica més covards.

Tatiana Sisquella